Què important és la música a la nostra vida, no us sembla? Mirem cap a l’època que mirem sempre hi ha una cançó que ens ha marcat com a persones, com a amics, com amants… com n’hi ha per als nostres estats d’ànim o per recordar temps que van quedar molt lluny.
Jo podria fer balanç de la meva vida basant-me en la música que he escoltat al llarg dels meus 43 anys i us sorprendria la varietat d’estils que he admirat (i que encara admiro). De fet, tinc una playlist a Spotify que es diu «El meu TopLife» en què hi ha temes tan diversos com Time Is Rununig Out, de Muse, Racó Exquisit, de Second, o Killing Me Softly With His Song, de Roberta Flack.
La banda sonora de la meva vida ha estat sempre molt important, indispensable, i, tanmateix, no acostumo a traslladar aquesta característica a les meves novel·les. Al contrari del que els passa a altres escriptores, que necessiten la música per escriure i inspirar-se, a mi em va més el silenci, de manera que les al·lusions a cançons a les meves novel·les queden en un molt modest segon pla. No obstant això, totes i cadascuna tenen la seva banda sonora, o si no una banda sonés com a tal, sí una cançó que la defineix i amb què les identifico.
Voleu saber quins són? Vinga, fem un repàs!
1.- UNA MICA AMB TU.
Cal que us digui quina és la banda sonora d’aquesta història? Jajajaja, segur que no. Hi ha mil versions d’aquest tema original de Chico Novarro, però jo em quedo amb aquest, amb l’Algo Contigo original, amb el bolero, amb la seva sensualitat, amb aquesta veu dolça alhora que esquinçada. Al meu cap viu la imatge de Cristina i de Jack al club de salsa cubà bressolant-se al compàs d’aquesta cançó (sospir).
2.- UN LLOC EN PROUD SUNSETS.
Encara que no s’esmenti al llibre, encara que només soni al meu cap, no puc pensar en aquesta història sense This Boots Are Made For Walking, de Jessica Simpson. Hauré vist el vídeo musical com un milió de vegades i m’imagino el bar de Fort Worth que apareix a la novel·la tal qual (tot i que les noies porten una mica més de roba jajaja).
3.- L’INFERN ALS TEUS ULLS.
La cançó perfecta per a aquesta novel·la és Torn, de Natalie Imbruglia. Quan em vaig documentar per a aquesta història em van comentar que alguns corresponsals de guerra, en el moment de dirigir-se a llocs conflictius, van concentrats en una cançó que es repeteix en bucle a les seves ments o als seus reproductors. Ho fan per no pensar en què pot passar, en si tornaran intactes o en si sobreviuran. La pressió que pateixen és tan gran que sense una evasiva no durien a terme la majoria dels reportatges que veiem avui dia. Això els permet desconnectar durant minuts, fins i tot hores, fins que s’han d’enfrontar a la feina dura. Jo vaig triar Torn per a Faith, la vaig triar perquè l’acompanyés en aquest viatge a través de la selva a la República Centreafricana perquè és la meva cançó favorita i perquè ella també estava trencada, com a la lletra de la cançó.
4.- MAI SERÀS AIGUA.
Aquí ja ens fiquem en paraules grans. I no és que els germans Gallagher tinguin la seva pròpia banda sonora, que no en tenen, però és tan senzill associar-los a una cançó que no puc pensar en Megan sense I Gotta Feeling, de The Black Eyes Peas, per exemple. La veig en aquest partit de les estrelles a què la va portar Nick gairebé al final de la seva convalescència i… és que la veig, sense més jajaja! Aquesta cançó és molt ella, és clar.
5.- SOBRE LES LLUMS DE CHICAGO.
Aquí tampoc no hi ha discussió. La cançó d’aquesta història és A Thousand Years, de Christina Perri. Quan vaig preguntar a les meves noies Tyler quina cançó triarien per a un ball lent ple de rancúnia i de desig, un ball que marcaria un retrobament i l’inici d’una segona oportunitat, la decisió va ser unànime. I cada vegada que escolto aquest tema meravellós veig Tyler i Alice movent-se a la pista de ball de cert casament que els va unir de nou. Se’m posa un nus a la gola quan els penso així, tan lluny l’un de l’altre, però tan a prop els seus cors. Ai, per Déu, que m’emociono i tot!!
6.- QUAN T’ENAMORIS DEL VENT.
Perquè veieu que en diversitat musical no em guanya ningú… Qualsevol que hagi llegit la història d’Austin i Lydia estaria d’acord que aquests dos els va més una cançó lenta i romàntica, a l’estil de Sobre les llums de Chicago. Però no! Al meu cap, a la meva ment i al meu reproductor no para de sonar Live To Rise, de Soundgarden, a tot volum. I és que la rivalitat que hi ha entre ells pel que fa a Marvel o DC em va marcar, a més que el sentit de la cançó és com la vida de Lydia, o com la d’Austin després de trobar-la, de trobar-les.
Per cert, sou de Marvel o de DC? Crec que això ho deixo per a una altra entrada, que aquesta ja ha quedat molt llarga.
Gràcies per llegir-me, i per escoltar-me.
